Articles de Lactància

Lactància materna durant l’embaràs i en tàndem

Una mare que està alletant el seu fill i torna a quedar-se embarassada, pot decidir no interrompre la lactància i seguir donant el pit durant tot l’embaràs. Un cop ha nascut el petit, alletarà els dos conjuntament o per separat. Això és la lactància en tàndem.

Està científicament demostrat que el solapament d’embaràs i lactància no afecta negativament al desenvolupament fetal. Sigui quin sigui el cost, aquest repercuteix en la mare, tot i que no sembla que aquest cost sigui significatiu.

A finals de 1999 vam realitzar a Barcelona un estudi prospectiu de recerca, captació de casos i recollida de dades amb una enquesta, que posteriorment vam repetir al 2006 amb resultats similars.

Taula I. Característiques de la mostra entrevistada

Del total de 73 mares entrevistades que havien decidit no deslletar, a un 15,98% se’ls va detectar una anèmia lleu, sense diferències significatives entre ambdós embarassos. Tampoc hi ha evidència científica que alletar durant l’embaràs augmenti les probabilitats de patir avortaments o parts prematurs. Està documentat el fet que l’estimulació dels mugrons durant l’embaràs produeix contraccions. Menys del 60% de les mares entrevistades en l’esmentat estudi van reconèixer haver tingut contraccions mentres el seu fill mamava, però en tots els casos paraven espontàniament al moment que el nen deixava el pit i cap d’aquestes mares va tenir amenaça de part prematur, ni la durada de l’embaràs en setmanes va variar significativament en relació al primer embaràs sense lactància. Fins i tot algunes mares van reconèixer haver intentat posar-se de part, al final de l’embaràs, deixant que el nen mamés molt, però no ho van aconseguir (es resumeixen algunes dades en les Taules I, II i Fig. 1).

Les mares que decideixen compaginar lactància i embaràs inicien un viatge amb un destí incert. Les raons principals que manifesten solen ser el respecte a les necessitats del fill gran, el desig de viure l’experiència en si mateixa i també per afavorir el vincle entre germans. Tanmateix algunes mares, a pesar de començar amb il·lusió, deslleten al poc temps, en general, a causa de l’extrema sensibilitat dels mugrons durant el primer trimestre que fa que la lactància els resulti dolorosa o desagradable. Altres, que ho viuen positivament, poden trobar-se amb la sorpresa que és el seu fill qui es deslleta per si sol. Al voltant del 60% dels nens que mamen durant un embaràs posterior de la seva mare es deslleten sols. (En el nostre estudio el 62% i en un des similar fet als EUA el 57%). Això pot passar en quasevol moment, però n’hi ha dos especialment significatius. Cap al 3r – 4t mes d’embaràs sol produir-se una considerable disminució de la producció de llet a causa de la interacció de les hormones de l’embaràs amb les de la lactància. Surt poca llet i alguns nens perden l’interès per alletar. Cap al 5è – 6è mes d’embaràs, la mare comença a produir calostre, amb el consegüent canvi de sabor de la llet, que fa que alguns nens rebutgin llavors el pit. De tota manera, sempre hi ha nens als quals la quantitat o sabor de la llet els és indiferent i segueixen alletant sense immutar-se fins el naixement del seu germanet. Llavors comença la lactància en tàndem.

Tot i que no sabem si la composició del calostre és idèntica amb lactància o sense lactància, el cert és que de calostre n’hi ha en grans quantitats i ambdós germans poden beneficiar-se de les seves propietats úniques. S’ha observat que els neonats que lacten en tàndem amb el seu germà gran perden menys pes al néixer, i el recuperen més ràpidament, perquè compten amb una producció de llet ininterrompuda i l’ajuda del germà per estimular. El procés de la “pujada” es repeteix, però amb una facilitat i una rapidesa més grans. A més la possible ingurgitació és més fàcil de resoldre si són dos a drenar. En la nostra enquesta observàvem que durant el primer mes de vida, el neonat augmentava de mitjana un 21% més de pes que el seu germà a la mateixa edat. Tot i que es fa difícil assegurar si això és a causa de la lactància en tàndem, per una major experiència i millor tècnica de lactància de la mare o per qualsevol altre motiu. El que està clar és que alletar en tàndem no perjudica el correcte desenvolupament del bebè. A més, és habitual que en el germà petit no s’observen les conegudes “crisis de creixement” que pateixen altres neonats. Sempre sembla haver-hi llet de sobres i no li fa falta sobrestimular per augmentar la producció.

En algunes cultures en què la lactància en tàndem és una pràctica acceptada, també existeix el mite sobre el fet que l’embaràs pot “podrir” o “fer malbé” la llet de la mare, produint malalties al fill més gran, per la qual cosa, si s’observen diarrees o altres trastorns es deslleta. En el 54,65% dels casos de la nostra enquesta, les mares van comentar que a partir del 5è-6è mes d’embaràs el nen que seguia alletant començava a patir una diarrea lleu. A alguns nens se’ls va practicar cultius de la femta i no hi van trobar res patològic. Aquesta diarrea coincideix amb l’aparició del calostre, per la qual cosa ens inclinem a pensar que és deguda al seu efecte laxant. Aquest trastorn és inofensiu i desapareix varis dies després del part. Vam trobar a Medline un estudi fet al país de Buthan sobre el tema en el qual s’exposava que els nens que eren deslletats durant un embaràs posterior de la seva mare mostraven un reduït augment de pes i una incidència més gran de malalties infeccioses respecte, no només els no deslletats, sinó també respecte a altres nens de la mateixa edat als quals es deslletava sense el nou embaràs. Els autors conclouen que l’estrès patit pel nen a causa del deslletament brusc en aquestes circumstàncies, debilita la seva immunitat i afecta a la seva gana.

La lactància en tàndem no afavoreix el contagi entre germans. En la nostra enquesta, les mares van coincidir majoritàriament en què el nadó, comparativament, emmalaltia menys que el nen més gran a la mateixa edat. Qualsevol mare amb més d’un fill sap perfectament que fer petons, bavejar i acariciar el nou germanet és un dels entreteniments favorits dels altres fills. Pensar que es contagiarà més per compartir el mugró que per altres tipus de contactes no sembla tenir massa fonament. Tot i això, es pot especular sobre el fet que si el germà gran no ha deixat de mamar i ha tornat a beneficiar-se per segon cop de les propietats immunològiques del calostre, serà més resistent a les malalties que si no ho hagués fet, cosa que servirà també de protecció al petit, sobretot si el gran ja va a l’escola o la llar d’infants. També és probable el fet que la mare comparteixi la mateixa immunitat amb ambdós fills, per la qual cosa el petit rep defenses per lluitar contra els virus o les bactèries de les quals el fill gran és portador.

Alletar en tàndem tampoc sembla que perjudiqui la mare. La lactància del fill gran acostuma a produir una amenorrea més llarga, fet que afavoreix la recuperació de la mare després de l’embaràs. Seguir donant el pit durant el nou embaràs no sembla tenir un gran cost físic, probablement a causa de l’important descens de producció. La lactància en tàndem pot produir, a més, una amenorrea encara més llarga. Tot i que és habitual que en néixer el germanet, el gran passi per una fase d’augment de la demanda del pit de la mare (sovint passa que mama més que el petit), poc a poc tornarà al seu ritme habitual d’una o dues vegades al dia, generalment per adormir-se. És habitual que, encara que la mare alleti a demanda al seu bebè, imposi més aviat o més tard certs límits a l’accés del fill gran al pit.

Entre els avantatges que les mares han destacat d’alletar en tàndem, hi ha el fet que sembla ajudar a una millor adaptació dels germans, permet suportar millor els episodis de gelosia i crea un vincle molt especial entre ambdós. També estableix un tipus de relació diferent entre la mare i el fill gran, basada en el respecte, sense afectar negativament el vincle amb el petit, amb qui la mare sembla estar “especialment sintonitzada” per atendre les seves necessitats i demandes, fins al punt que algunes asseguren que senten el reflex d’ejecció quan mama el nadó, però no quan ho fa el germà gran i que aquest aviat ho aprèn i insisteix a mamar alhora amb el seu germà per aprofitar aquest reflex.

Entre els inconvenients destaquen la sensació d’agobi davant les demandes del fill més gran i l’aparició de sentiments confusos i contradictoris. En les poques referències bibliogràfiques que es troben sobre lactància en tàndem, es fa referència al fet que les mares “sovint tenen sentiments oposats; a vegades senten rancor cap als seus fills grans, posen en dubte la validesa del què estan fent i s’enfronten amb la doble demanda del seu cos” o a què “si la mare se sent ressentida cap al fill gran que mama, ha arribat el moment de deslletar suaument però amb fermesa”. Aquestes opinions donen a entendre que tenir sentiments negatius cap al fill gran quan la mare s’està vinculant amb el nounat és patrimoni exclusiu de la lactància en tàndem i el deslletament ho soluciona tot, però el cert que mares que no alletaven els seus fills grans també han expressat sentiments similars en néixer el seu segon fill. En qualsevol cas, cada mare viu l’experiència a la seva manera, i de la mateixa manera que arribats a aquest punt alguna mare ha deslletat el seu fill gran per les seves pròpies raons particulars, altres no ho han fet.

Cal fer una menció especial a l’actitud dels professionals respecte la lactància durant l’embaràs i a la lactància en tàndem. En la Taula II s’observen diferències significatives entre les dades recollides al 1999 respecte a les del 2006. Al 1999 el 10’64% de les mares reconeixien no haver-ho dit al ginecòleg i el 23’53% no ho va dir al pediatra. Les raons principals són que, o bé no s’hi van atrevir, o van preferir evitar discussions. El percentatge de mares que preferien no mencionar el tema als professionals augmenta lleugerament en l’enquesta del 2006, tot i que aquesta mateixa enquesta mostra que l’actitud dels professionals al respecte ha experimentat un canvi significatiu, especialment entre ginecòlegs i llevadores, on només el 55.5% manifesta una actitud de rebuig enfront al 70.2% que ho feia al 1999. L’actitud dels pediatres també s’ha tornat més positiva, encara que en un grau menor, un 70.3% de rebuig enfront al 76.9% del 1999. Tot i que l’evolució positiva de l’embaràs i el correcte desenvolupament del nounat solen millorar les coses amb el pas del temps, les mares segueixen estant descontentes per ser víctimes de tanta pressió negativa.

Taula II Lactancia en Tándem y actitud de los profesionales

RESUMEN FINAL

• La lactància durant l’embaràs:
  • No afecta negativament el desenvolupament fetal.
  • No augmenta el risc d’abortament o parto prematur.
  • No perjudica la salut del fill gran.
  • No perjudica la salut de la mare.
• La lactància en tàndem:
  • No priva el nounat dels beneficis del calostre.
  • No afecta negativament al correcte desenvolupament del nounat.
  • Afavoreix que la pèrdua de pes del nounat sigui menor i que es recuperi més ràpidament.
  • Assegura una bona provisió de llet perquè hi ha més estimulació.
  • Permet que el germà gran sigueixi gaudint dels beneficis de la lactància materna.
  • Ajuda a una millor relació i adaptació dels germans.
• Las raons que porten una mare a alletar o no durant l’embaràs i en tàndem són molt personals i en qualsevol cas dignes de respete.
• La informació professional adequada sobre la lactància durant l’embaràs i en tàndem, així com una actitud positiva i respetuosa davant les seves decisions, melloraria la comunicació amb les mares i el seu nivell de satisfacció com a usuàries dels serveis sanitaris.
• Disposar de bona informació i sentir-se “normal” ajuda a tenir una vivència més positiva de l’experiència. Els grups de suport a la lactància materna desenvolupen un paper important en aquest sentit. Millor en companyia.

Autores: Inmaculada Marcos Marcos i Eulàlia Torras i Ribas

Bibliografía

1. Merchant K. Martorell R, Haas J. Maternal and fetal responses to the stresses of lactation concurrent with pregnancy and of short recuperative intervals
2. Moscone SR, Moore MJ Breastfeeding during pregnancy
3. Bohler E, Ingstad B The struggle of weaning: factors determinig breastfeeding duration in east Bhutan
4. Marvin S. Eiger, MD &Sally Wendkos Olds. El gran libro de la lactancia. Barcelona. Ediciones Medici, 1989
5. Lawrence R A La lactancia materna. Una guía para la profesión médica. Madrid. Mosby/Doyma Libros, SA 1996 (edició en castellà)
6. Royal College of Midwives. Lactancia materna. Manual para profesionales. Barcelona. ACPAM, 1994